El Contrabaix i la Sardana:
Una Història de tradició i tècnica musical.
Des de l'edat mitjana, la dansa ha estat una part integral de la cultura catalana,
com a la resta d'altres regions, sent una forma de comunicació i celebració
compartida a les festes majors de tots els pobles, cal tenir en compte que la
sardana era la dansa de la classe obrera, atés que les classes altes ballaven el
vals.
A la Pobla de Cérvoles la sardana, és un una dansa que es balla des de fa més de
setanta anys. Aquesta dansa emblemàtica i desconeguda en el seu origen a
Catalunya, ha evolucionat al llarg del temps, gràcies a figures com José María
Ventura Casas, conegut com a Pep Ventura, qui va redefinir i va modernitzar
aquesta dansa en el segle XIX.
Pep Ventura nascut a Jaén, però profundament vinculat a Catalunya, va consolidar
l'estructura musical de la sardana. No sols va modernitzar la dansa, sinó que
també va ampliar la seva forma, creant la "sardana llarga", amb la incorporació de
nous instruments a la cobla, on apareix el protagonista d'aquest article" la verra" o
conegut convencionalment com a contrabaix.
En les primeres formacions de cobla, la funció del contrabaix era bàsica,
generalment centrada en l'acompanyament rítmic i harmònic, reforçant les línies
greus de la música. En aquella època, la cobla tenia una estructura més simple, i
el contrabaix, junt amb instruments com el flabiol i el tamborí, creava una base
rítmica fonamental.
A finals del segle XIX i principis del XX, la cobla, va començar a evolucionar cap a
una estructura més complexa, introduint-se nous instruments, com la tible, la
tenora i el fiscorn, i el contrabaix on va assumir un paper més destacat. A partir
d'aquell moment, la seva funció fou no solament marcar el ritme, sinó també
aportar una major profunditat al so i a la melodia.
El contrabaix generalment té quatre cordes, però en la sardana i en la música
tradicional sempre s'ha utilitzat el de tres cordes, afinades en la, re i sol.
La tècnica utilitzada en la interpretació del contrabaix dins de la cobla també és
peculiar. El músic ha de tocar de manera precisa, amb notes curtes i ben
separades, per a mantenir el ritme característic de la sardana, que generalment
s'escriu en compassos binaris (2/4 o 6/8).
Com es toca en espais oberts, és molt important obtenir la projecció més gran possible del so
i el contrabaix ho aconsegueix gràcies a l'arc i les cordes de budell.Sense l'arc, el so es quedaria
amb l'opció de pizzicato que es toca amb els dits I el so quedaria més apagat i amb poca projecció.
L'arc fa que l'instrument se senti més llunyà clar i bonic. L'instrument reprodueix les ordres
de l'arc, lliga les notes, i sosté el legato, a la vegada també remarca les notes que són destacades a la
melodia i les que són saltades.
Respecte a les característiques de l'arc, juntament amb els diferents tipus, estils
com els elements que el componen, són molt variats, i per entendre millor la seva
importància, millor abordar-los en un altre article.
Històricament, les cordes de budell, fabricades a mà amb intestí d'ovella, han
estat preferides sobre les cordes de metall. A Vic, en la comarca d'Osona, existien
nombrosos tallers dedicats a la manufactura de cordes de Budell, com a la ciutat
de Barcelona.
Aquestes cordes de budell són més suaus al tacte, i produeixen un so més càlid i
greu, la qual cosa és ideal per a interpretacions a l'aire lliure, on la seva
ressonància és més efectiva encara que són més sensibles als canvis de
temperatura i humitat.
És cert que les cordes de metall han aportat una major flexibilitat, estabilització en
l'afinació i durabilitat a l'instrument, però molts músics de sardana i altres gèneres
com el jazz i el bluegrass continuen preferint les cordes de budell pel seu to
característic.
El contrabaix ha experimentat una evolució tècnica, constructiva de materials,
disseny de l'arc i en la forma d'interpretar-lo, on la seva presència dins de la cobla
és sempre notable, tant per la seva imponent mida com pel seu so profund, que
proporciona estabilitat i estructura a tot el conjunt musical.
La música de la sardana moderna, també es manté viva, evolucionant cap a nous
horitzons més intricats i plens de riquesa, tot això contribueix al fet que la sardana,
com a música i dansa, sigui una fusió única de persones i sons amb un caràcter
identitari únic i singular on el contrabaix comparteix entre l'antic i el modern, una
nova època.
Josep M. Escayola.
(11/09/2024)